Digues a laire, digues al vent

Rafael Tamarit Crespo
“El periòdic d”Andorra”
El poeta d”Andorrà, Amb aquest qualificatiu tan exacte es referia la periodista i escriptora Rosa Mari Sorribes a Rafael Tamarit i Asensi, bo i deldicant-li una pàgina completa en el diari Poble Andorrà del 10 d”agost de 1975. Es tractava d´una fonamental aproximació, i potser la darrera, al nostre gran poeta neoclassicista. Poc més d”un any després de 1976, a la portada del mateix periòdic, hom llegia el titular”Ha mort un poeta: RAFAEL TAMARIT” , i en la tercera pàgina,J. Eduard Bosch signava un text que més que notícia era un líric obituari, on, tot esmentant Plató i Pier Paolo Pasolini (assassinat a les acaballes de 1975), sentenciava amb aquests mots”(Tamarit) Estimà aquest país, que l”estimava i Andorra li deurà sempre més els seus versos agraïts.
Rafael Tamarit, però, es planyia de la manca absoluta d”ajuts que havia tingut a Catalunya i a Andorra per a l”edició dels seus llibres”Si alguna ajuda he tingut,ha estat dels particulars” afirmava.Per això resultava curiosa la seva contundència:”Potser sóc l”unic home del món que visc de la poesia” El motiu l”explica ell mateix: sempre anava amb llibres seus damunt i així els venia:”una poesia si no te l”ofereixen, no te la demanen”
Tanmateix encara que aquestes obres no es trobessin, els llibres editats per Rafael Tamarit ens proporcionen la imatge d”un poeta que va voler ser, sobre totes les coses, un poeta andorrà.
Josep Carles Lainez. Filòleg i escriptor